Fet a mà i amb amor

Jo i les meves llengües

 

0-3 anys: un entorn especial

Vaig néixer a Camprodon el 6 de febrer de 1992. El lloc on naixem i la nostra família determinen la nostra composició, no només genètica, sinó també lingüística. Camprodon, lingüísticament parlant, és un poble dels Pirineus amb un dialecte propi de poble, situat en el dialecte central de transició al septentrional. Poca gent hi parla normalment castellà, i menys fa 20 anys!, i el francès hi és força present degut a la proximitat amb la Catalunya Nord.

 

La família, els amics, les mestres de la guarderia... Vaig viure els meus primers 3 anys envoltada lingüísticament només de català de Camprodon, la meva llengua materna. Així doncs, no és d’estranyar que entre les meves primeres quatre paraules papa, pa, té i oita hi trobem aquest últim dialectalisme derivat del verb goitar o agoitar que utilitzem a vegades enlloc de mirar. Les podem veure a una de les pàgines del diari que la meva mare em feia quan era petita.

 

 

3-6 anys: la Señora Azucena

Vaig començar el parvulari a l’única escola del poble, l’escola Dr. Robert. Érem un grup nombrós, gairebé el doble del curs anterior o posterior, el baby boom de les olimpíades. Tot i això, Camprodon es troba ara amb l’índex d’immigració més baix de Catalunya i també l’índex més baix de fracàs escolar, així que aquest entorn socioeconòmic favorable i estable ens va permetre avançar molt ràpid amb l’escriptura.

 

Només amb 4 anys, a P4, ja editàvem una revista trimestral amb els companys de classe: fèiem l’índex, explicàvem les excursions, receptes de cuina... Això sí, amb l’ajuda de la senyoreta Lourdes, que encara ara ensenya a escriure als nens del nostre poble. Però, és clar, teníem una mancança! Com que només havíem desenvolupat una llengua materna, havíem anat molt ràpid, però i el castellà? No el sentíem gairebé mai i no l’enteníem ni el parlàvem. A parvulari en principi no es fan classes de castellà, però nosaltres les necessitàvem i les van encarregar a una titella, la Señora Azucena. Ella venia de tant en tant i ens explicava contes i ens cantava cançons. Ah! I ens feia pronunciar el seu nom amb dos sons [Ɵ], un repte gairebé impossible per a nosaltres.

A les fotos podeu veure una fitxa de la Señora Azucena amb les lletres que feia a P3 i a continuació una pàgina del Diari d’estiu que ens feien fer cada any en el qual es veu la ràpida evolució del final de P5.

6-12 anys: la Paperina ens envia lletres

Ja escrivíem amb lletra lligada, però amb una escriptura gairebé exclusivament fonètica, ens faltaven les normes d’ortografia. I d’on les trèiem? Doncs a nosaltres ens visitava de nit la nostra mascota lingüística, la Paperina, i ens deixava lletres conflictives com la h o les quatre bessones s, ss, ç i z perquè l’endemà les poguéssim estudiar i escriure a la Llibreta de per sempre. Això ho fèiem a 1r i 2n amb la Maria Àngels Rigat, que també segueix ensenyant a la mateixa escola, tot i que ara transmet la seva passió, l’art. A la foto hi podeu veure la Llibreta de per sempre i la Paperina, que com a mascota lingüística i com a únic recipient fet de lletres, dóna nom a aquest bloc.

Durant la resta de l’educació primària recordo la Maria Àngels Esquena i les seves activitats divertidíssimes com muntar una televisió perquè finalment ens llancéssim a parlar en castellà. A aquesta edat, amb 8 anys, va ser quan vaig començar la meva primera llengua estrangera o L2 o la segona, si és que en el meu cas considerem el castellà també com a L2. Curiosament, va ser el francès. A l’escola Dr. Robert consideren que és més fàcil entrar a les llengües estrangeres amb una llengua pròxima a la materna i, a més a més, el fet de trobar-se a 40 quilòmetres de la Catalunya Nord, fa que sigui una llengua pròxima i de futur en el nostre entorn. No cal dir, també, que igualment acabem aprenent anglès i tenir el francès de més a més ens dóna un punt extra que es pot permetre una escola d’un ambient socioeconòmic bo.

 

I sí, igualment vam fer francès com a segona (o tercera) L2. El vam començar amb 10 anys, tot i que jo ja feia un temps que anava a classes extraescolars d’anglès, però amb una educació més informal: parlant, jugant i cantant cançons.

 

12-16 anys: desigualtat

Als 12 anys vaig entrar a l’únic institut del poble, en realitat a una Secció d’Educació Secundària, anomenat Germans Vila-Riera. Allà la situació lingüística va canviar. El francès ja no era la primera llengua estrangera, sinó que només es podia cursar en algun crèdit optatiu, així que el vaig anar perdent cap als 14 anys. La situació amb l’anglès, però, no era gaire més bona. No aconseguíem tenir professors regulars que poguessin oferir un bon currículum i tampoc vam avançar gaire. Tot i això, quan vaig acabar aquesta etapa, amb 16 anys, vaig fer la meva primera estada a l’estranger, concretament a l’illa britànica de Jersey. Això em va permetre recuperar el nivell d’anglès que no havia aconseguit a l’institut.

 

En canvi, la situació amb el català i el castellà va ser molt diferent. Els professors estaven molt ben coordinats i treballàvem les competències lingüístiques compartides de forma conjunta. Això ens va portar a arribar a un gran nivell, com es pot veure a les anàlisis sintàctiques i fonètiques que érem capaços de fer a finals de 4t d’ESO i que superen els exigits a selectivitat o, fins i tot, a alguna assignatura de la universitat.

 

16-18 anys: orgia lingüística i literària

Amb 16 anys vaig haver de triar institut i batxillerat. Al poble ja no hi havia més educació i finalment em vaig decidir pel Batxillerat Humanístic pur a l’IES Abat Oliba de Ripoll. En aquell moment m’agradaven les llengües, però també m’agradaven molt les matemàtiques i la física, i m’encantava el teatre i la música, però tot i el desacord dels meus professors de ciències vaig acabar llençant-me amb cinc llengües: català, castellà, anglès, llatí i grec clàssic. I amb quatre literatures: catalana, castellana, grega clàssica i llatina.

 

I aquesta orgia lingüística i literària em va encantar. Recordo que vaig començar un nou alfabet, el grec i que el nivell d’anglès per primer cop va ser realment exigent, però el que més recordo són les classes de Literatura amb en Lluís Robles i les classes de Llatí amb en Santi Colomer, pel gust amb el qual les feien.

 

18-22 anys: les llengües com a projecte de futur

Al batxillerat em van agradar tant les llengües que em vaig acabar decidint per fer Llengües Aplicades. Aquesta carrera m’ha permès arribar a un nivell de castellà per fi alt, a un nivell de català molt perfeccionista, un molt bon nivell d’anglès i, al cap d’uns quants anys, recuperar el francès. Podríem dir que segons el MCER tindria entre un B2 i C1 d’anglès i francès, i un C2 de català i de castellà, tot i que evidentment el meu nivell de català és molt més bo que el de castellà.

 

Pel que fa a certificats, no en tinc ni un. Els meus pares m’han proposat fer exàmens oficials, però jo sempre he estat una mica en contra d’aquests títols. Penso que si no estàs buscant cap feina en aquest precís moment i estàs seguint estudiant, no val la pena gastar-te els diners en un títol que no necessites i que quedarà caducat quan el trimestre següent tinguis un nivell superior.

 

En un futur em veig treballant en l’àmbit del català que és el que més domino i el que més m’apassiona. Penso en l’Assessorament lingüístic, en la Correcció o en la Formació, tots ells lligats, però també m’agradaria seguir mantenint el nivell de castellà, francès i anglès, i fins i tot aprendre alguna llengua més, com l’italià.

 

Finalment, aquí teniu el meu ventall lingüístic. Podríeu endevinar quina llengua és cada color?