9a entrada: ensenyar i aprendre en línia

En aquesta darrera entrada parlarem de l’aparició d’internet en l’aprenentatge de llengües, però sobretot de l’Entorn Personal d’Aprenentatge (EPA). L’EPA són aquells recursos relacionats amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC, que t’ajuden en el teu aprenentage de forma autònoma, ja sigui rebent informació, també creant-ne o relacionant-te amb d’altres persones. O sigui, són el conjunt de llocs d’on treus informació (webs, revistes...), la teva activitat que crees a la xarxa (blogs, wikis...) i les teves relacions digitals amb les quals aprens (facebook, linkedin...).

 

A part dels EPA, també trobem els EVA, Entorn Virtual d’Aprenentatge. En aquest cas no és adaptat i diferent per a cada persona com és l’Entorn Personal d’Aprenentatge (EPA) tal com el seu nom indica. A més a més, una altra diferència podria ser que l’EVA és una plataforma podríem dir que oficial i predissenyada, ja creada, en la qual accedeix l’usuari per adquirir coneixement. En canvi, els EPA no són predissenyats o oficialment preestablerts, sinó que són lliures. En aquest cas, estem acostumadíssims a utilitzar Moodle i personalment crec que és una molt bona eina per la universitat. En el cas de primària o secundària no ho he viscut i no sé ben bé com s’utilitza, si es fa, i si va bé.

 

Durant tot el blog hem vist clarament que es tractava de comparar el que estudiàvem a l’assignatura de l’ensenyament de llengües i el que havíem viscut nosaltres. En aquest cas, però, serà difícil perquè no he estudiat mai llengües en línia i mai havia pensat en aquests termes d’EPA i EVA. Tot i això, si hagués de definir el meu EPA podríem dir que hi ha els meus companys de curs, considero molt interessat el grup de classe que tenim al Facebook (i molts d’altres, com es veu a la foto!) en el qual resolem preguntes, però també compartim recursos o notícies que ens interessen. A més a més, també m’agrada consultar el blog de l’escola de la meva mare, l’escola on anava jo o les escoles on van els nens als quals faig classe per saber quins projectes o quines activitats fan. Finalment, també tinc la revista Llengua i Ús a “preferits” i de tant en tant hi faig un cop d’ull.

 

 

Com he dit, no he après mai idiomes en línia, no és un dels mètodes que cregui efectius, però tampoc ho he provat, clar! Tot i això, sí que consulto a la xarxa moltes coses dels que ja sé. Per exemple pel català faig servir el DIEC, l’Ésadir, el Termcat, el Diccionari de l’Enciclopèdia, l’Optimot, etc.. Pel castellà faig servir la RAE, el Panhispànico de dudas, etc. Vaja, suposo que una mica el mateix que tothom, no? Per aprendre idiomes o perfeccionar-los prefereixo mirar pel·lícules de la biblioteca o llegir llibres que m’he comprat com els de la foto. Per cert, la majoria els vaig comprar durant l’Erasmus a França perquè allà surten molt més bé de preu. Aquí paguem el valor del llibre més l’IVA de, si no vaig errada, bé de luxe. En canvi, allà es paga el preu de llibre menys una reducció de bé cultural. Ben muntat, oi?

 

 

 

 

I si amb els EPA es tracta d’aprendre coses més que de resoldre dubtes momentanis podríem dir que alguna cosa també he après! A tall d’exemple, he vist per exemple consultant l’Ésadir que la sigla correcte pels Estats Units en català és EUA i no EE.UU. com és en castellà. El que sobta és que un dels gentilicis per una persona dels EUA és nord-americà o nord-americana i, clar, jo diria que els de, per exemple, Canadà, també són nord-americans, no?

 

 

Fora de la universitat una de les activitats més remarcables que faig és teatre amateur amb el grup del meu poble. És curiós, però crec que també aprenem a preparar les obres en línia! Sovint llegim la història que s’hi amaga darrera, busquem informació del comportament de l’època, de la forma de vestir i el que més bé ens va és veure representacions de la mateixa obra que han fet altres grups i que trobem al YouTube, per exemple. Podeu veure, per acabar les 9 entrades facultatives del bloc, un parell de fotos de teatre.

 

 

 

8a entrada: recursos

En aquesta vuitena entrada (i ja penúltima de l’assignatura) parlarem de recursos didàctics, d’aquelles tècniques i materials que utilitzem per ensenyar o per aprendre. Per tal d’organitzar-nos, dividirem els recursos en les destreses en què els utilitzem: comprensió oral, expressió oral, comprensió lectora i expressió escrita. Si les comparem totes així en general  crec que el que he fet més a les classes de llengües no és res d’això, sinó que més aviat recordo totes les classes, com ja havia comentat, fent exercicis de gramàtica i vocabulari. Però repassem igualment la resta de destreses.

Comprensió oral

La majoria del nostre dia a dia utilitzem les destreses de comprensió més que no pas de la producció, és a dir, escoltem i llegim més que no pas parlem i escrivim, però precisament la comprensió oral no crec que sigui el més treballat. En general a les classes de català i castellà no recordo haver-ho posat en pràctica. En canvi, sí que era més habitual a les classes de francès i anglès. Tot i això, no he viscut l’època de tenir Internet i projector a cada aula fins a la universitat, així que en els pocs listenings o compréhensions orales que fèiem a primària i secundària no hi havia res de programes de televisió o YouTube.

A primària, a les classes de francès, recordo que miràvem uns vídeos d’un nen que no volia menjar-se la sopa, s’amagava sota la taula i anava a parar a casa d’un rei. També recordo que teníem uns contes que podíem escoltar amb cassets individuals i seguir-los al llibre i que cantàvem i escoltàvem cançons infantils Frère Jacques, Sur les pont d’Avignon, PetitPapa Noël, Quand trois poules vont aux champs... A secundària ja hi havia els típics listenings  sempre amb resposta única d’elecció múltiple o d’omplir paraules a cançons com es veu a la foto. Ara, tampoc abundaven.

Expressió oral

Si la comprensió oral no era el més treballat, l’expressió oral era, de segur, el que menys. Crec que l’única assignatura a la qual en fèiem era  castellà: les televisions i les obres de teatre (com la de la foto), però també poemes i més lectures en veu alta. Els típics diàlegs o les activitats comunicatives que plantejaven els llibres quedaven, com vaig ensenyar la setmana passada, totalment en blanc.

Comprensió lectora

De comprensió lectora, encara en fèiem unes quantes activitats perquè tots tots els llibres de llengua comencen amb un text i una comprensió lectora. Tot i això, recordo que els exercicis de comprensió eren gairebé sempre preguntes amb resposta única i a més molt fàcils i molt avorrides, no calia posar-hi ni gaire esforç ni gaire imaginació.

A més a més, també llegíem bastants llibres. Ara, evidentment el més xulo era el de la foto de sota, els protagonistes del qual érem tots els de la classe!!! També recordo que els llibres els treballàvem bé i sovint intentàvem contactar amb els escriptors. Amb la que era més fàcil és la Maria Dolors Alibés, ja que era professora a la nostra escola, però si ens quedaven més lluny, ens hi cartejàvem, com podeu veure a la foto. Per cert, el meu castellà de 12 anys és patètic, però no us emocioneu els seguidors de Wert que en vaig acabar aprenent amb immersió catalana i tot! També recordo que els dos primers anys de l’ESO podíem llegir els llibres que volguéssim. Llavors els presentàvem davant la classe i ens sumaven les pàgines per aconseguir nota extra. Em sembla que 1.000 pàgines al trimestre era un punt de més, però si en llegies 100, ja comptaven. Crec que és un bon mètode.

 

 

Expressió escrita

Doncs ja només ens queda l’expressió escrita. Tot i que ja havia comentat que teníem la Llibreta literària de P5 a 6è i que hi podíem escriure lliurement el que volguéssim, en general, no crec que haguem treballat l'expressió escrita en excés. Ja veieu, de fet, que cap de les competències en qüestió. Però quan recordo que ho vam fer més va ser a 3r i 4t de primària. Teníem una llista de temes (que podeu veure a la foto) i cada setmana en triàvem un: perquè era l’aniversari d’algú i escollia, perquè sumàvem els dies de la data i tocava aquell... I llavors havíem d’escriure una redacció amb aquell títol. No hi havia ni esquemes ni pluges d’idees ni res, però el fet d’escriure cada setmana ens va fer avançar. També recordo que a segon de batxillerat vam tenir una molt bona profe d’anglès que quan corregia les redaccions ens les comentava un per un. El fet de parlar dels errors i explicar-los d’aquesta manera, també ens va ajudar molt. 

7a entrada: L'avaluació

Aquesta setmana ja ens toca un canvi de tema, passem de la planificació (d’activitats, de classes, de currículums), que havíem tractat a les últimes tres entrades, a l’avaluació. Però atenció, ambdues estan (o més aviat haurien d’estar) molt relacionades. Sovint no és té en compte, però és una tasca importantíssima per l’aprenentatge i molt difícil de programar i dur a terme correctament. Per fer-ho una mica més fàcil, primer repassarem els enfocaments d’avaluació i després, molt breument, els instruments.

 

 

L’avaluació més freqüent, típica i tradicional és l’avaluació sumativa, que sol ser alhora final. És a dir és objectiva, quantitativa i jutja l’aprenent respecte a una norma. Això sí. Aquest no sap gaire per què s’ha equivocat i com ho pot millorar (si es fa al final, encara menys) així que gairebé no raporta coneixement. Aquesta és l’avaluació que normalment he viscut i suposo que la majoria, ja que crec pocs professors (o potser el sistema educatiu) estan preparats per avaluar les llengües d’una manera diferent. Aquí podeu veure uns exàmens sumatius i finals de català, castellà i francès, les llengües que feia a primària. S'hi veu, en molts casos, que es corregeix, però no es dóna la solució, així que s'aprèn poc. A més a més, els tremes de l'examen ja no es reprenien un cop superat.

 

Una avaluació més progressista, en canvi, estaria enfocada a retornar coneixement, formaria part de l’aprenentatge, per això direm que és formativa i també continuada. Amb comentaris qualitatius, no només números, els alumnes poden saber què han de millorar i també com fer-ho i, com que no s’avalua només al final, queda temps per rectificar i avançar. L’avaluació ajuda a aprendre. Penso que en general sempre hem fet controls d’una forma continuada, però no penso que hagin estat avaluats d’aquesta manera qualitativa i formativa, perquè com he dit abans després dels controls que fèiem continuàvem amb temes diferents, així que eren continuats, però més aviat crec que finals i no formatius.

 

 

També podríem dividir l’avaluació amb tres enfocaments diferents: el normatiu, ipsatiu i criterial. En el primer cas parlem d’una avaluació, com és lògic, basada en la norma, en el nivell mitjà o majoritari del grup en el qual es troben els aprenents. És, doncs, criticada per aquest aspecte, ja que un alumne pot ser molt bo o molt dolent depenent del grup en el qual es trobi i amb qui se’l compari. També rep crítiques perquè és més aviat basada en currículums de continguts i no de competències, no té en compte el progrés de l’alumne i no dóna indicacions per millorar. Així doncs, s’assembla bastant al primer tipus d’avaluació que comentàvem i, per tant, és la que hem viscut normalment.

 

 

 

 

 

 

 

En el segon cas, trobem l’avaluació ipsativa, també anomenada autorreferencial, ja que s’avalua el progrés que fa l’alumne, si ha après moltes coses o poques, més que el nivell que té. Aquesta avaluació s’utilitza més aviat a primària. En el meu cas, tot i que en general he viscut una avaluació, com he dit, més aviat normativa i sumativa, es pot veure als informes de primària que l’actitud era també avaluable, no només el coneixement. També s'hi pot veure que era una avaluació més aviat qualitativa i la de l'informe anterior, de secundària, més aviat normativa i quantitativa.

 

 

 

 

 

 

 

 

Per últim, hi ha l’opció de l’avaluació criterial, en la qual es dóna, en canvi, una descripció detallada dels coneixements i les capacitats que s’avaluen. També s’anomena avaluació per objectius, ja que s’avaluen les competències que esdevenen metes pels alumnes. Penso que és una avaluació molt objectiva perquè testa exactament allò que s’ha programat com a contingut del curs i de la manera que s’ha après. Sé que això seria el més lògic, però sovint no ho ha estat.

 

Finalment, pel que fa als tipus d’avaluació caldria fixar-nos en si és feta exclusivament pel professor avaluant els alumnes (heteroavaluació) o si és feta entre iguals, d’un alumne a un altre o amb l’alumne i el professor alhora (autoavaluació o coavaluació). En general, crec que sempre hem viscut una heteroavaluació, la forma clàssica, però a la universitat també ens han demanat moltes autoavaluacions i alguna coavaluació. Amb la primera hi estic totalment d’acord perquè permet que reflexionis amb el que has après, però amb la segona, per més que sigui trist, penso que en molts casos no s’és objectiu i es valora més per amistat que per qualitat. A la foto podeu veure una autoavaluació de primària, clar que amb la supervisió posterior de la mestra!

 

Pel que fa als instruments, penso que no cal explicar-los perquè ja s’entenen bé amb el nom. Podem avaluar amb testos d’elecció múltiple, entrevistes orals, assajos escrits, tutories amb els professors, treballs amb equips. En general sempre he viscut exàmens d’assajos i d’exercicis, però també amb el canvi a la universitat ens hem trobat amb molts treballs en grup que consistien en l’avaluació. A vegades tampoc del tot justa, perquè sempre hi ha qui treballa més i qui menys, així que penso que és bo que s’acompanyin també d’una avaluació personal.

 

Penso, com ja he començat a dir al principi, que l’avaluació influeix molt en l’aprenentatge, que és difícil i que segurament no s’hi presta gaire atenció. Per aquest motiu, crec que sempre es recorre a l’examen típic del tema amb uns quants exercicis, així que no he pogut parlar de gaires experiències diferents. Tot i això, penso que és molt important que es tingui en compte com una cosa positiva i no temuda, i que es treballi bé perquè sigui justa i efectiva.