5a entrada: Sobre l'enfocament i l'organització de les meves classes

En aquesta cinquena entrada, com ja es veu al títol, parlarem de l’organització de les classes. No de com estan situades les taules, les pissarres i els suros o si els de 6è són a prop dels de 5è o dels de 1r, sinó de com transcorre una hora (o més o menys) de classe, d’aprenentatge, i com està planificada.
 

El primer enfocament que hem vist és la programació per objectius. Crec que ja es pot entendre de què es tracta i com molts dels meus companys l’hem viscut clarament a batxillerat, on hi havia un objectiu general i claríssim: aprovar la selectivitat, i uns objectius específics, que eren clarament el que estava estipulat que podia sortir a l’examen. Recordo que jo només havia de triar una assignatura de modalitat i dubtava entre Llatí i Grec. En aquest cas, vaig triar Llatí perquè els objectius específics de cultura eren claríssims, com es pot veure a la fitxa de la foto en la qual ratllava el que ja m’havia estudiat. En canvi, els objectius específics de cultura de Grec eren: coneixement general de la cultura grega. És a dir, no eren gens específics i no me la volia jugar, clar! A més, el professor de llatí, com es pot veure a la segona foto, tenia molt clars els objectius específics que treballàvem durant el batxillerat. Penso que aquest mètode té un punt molt interessant, el fet que ets conscient de què has de saber, del que ja saps i del que encara és necessari que assoleixis.

 

Dintre la programació per objectius, trobem la taxonomia de Bloom, però ara mateix no recordo cap classe que pugui ser-ne un exemple clar. Crec que molts cops passàvem per l’aplicació abans de la comprensió o ens saltàvem l’anàlisi i la síntesi abans de l’avaluació.

 

 

Una altra manera d’enfocar una classe, més específicament d’aprenentatge de regles gramaticals o ortogràfiques, presenta dos models. El primer és l’inductiu, en el qual primer es mostren exemples reals en context per tal que l’alumne hi busqui una regularitat i en formuli una norma. El segon és el deductiu en el qual primer es planteja la norma i després s’exemplifica amb casos concrets i es treballa. Crec que, en general, hem viscut sempre el mètode deductiu, com es pot veure a la foto. En l’actualitat es considera millor l’inductiu perquè el fet que arribis tu a la conclusió és com una autoconstrucció del coneixement que fa que siguis més reflexiu i et quedi més fixat l’aprenentatge. Tot i això, hi ha gent a la qual aquesta reflexió metalingüística els pot resultar complicada i prefereixen memoritzar la regla ja formulada.

 

 

 

Tornant a la planificació general de les classes, podríem parlar de l’estructura del triangle. És un mètode bastant habitual en el qual primer es mostra un context real i després es presenta l’ítem que es tractarà (període d’escalfament) per passar a continuació a la par pràctica, dividida en pràctiques primer mecàniques, després controlades i, finalment, obertes. Penso que, en general, podríem pensar que totes les classes són així, ja que per exemple en la presentació dels continguts de manera deductiva (que com deia abans és el que majoritàriament hem viscut) primer es presenta l’ítem i després es practica, però crec que realment no he tingut classes en les quals es vegi clarament aquesta estructura, perquè sovint, com he dit, es presenta l’ítem i es practica, però aquestes pràctiques no evolucionen fins a esdevenir totalment obertes i controlades o decidides, finalment, per l’alumne.
 

I per acabar, ve la meva part preferida: els projectes i les tasques! Pel que he vist consultant les experiències dels meus companys, he tingut la sort de participar en bastants projectes i tasques, així que, em sap greu, però aquest apartat és llarg, llarg!! Primerament pensava que el que anomenàvem a parvulari i cicle inicial “projectes”, ho eren. Amb tota la classe decidíem quin tema volíem tractar i l’investigàvem, hi fèiem sortides relacionades i l’aprenentatge de totes les assignatures girava al voltant d’aquest tema. Això, però, seria més adient considerar-ho un centre d’interès. Un projecte, en canvi, té un objectiu final.

 

Crec que els primers projectes que vaig fer van ser amb la Maria Àngels Esquena. En general, treballàvem amb el llibre de text, però també fèiem projectes. La finalitat era que entre els 6 i els 10 anys ens llancéssim a parlar castellà. Per aquest motiu vam començar els primers cursos fent dues obres de teatre, crec que es deien La flor amarilla i El dragón botijo. D’aquesta manera ja teníem el text i ens l’havíem d’aprendre i interpretar. Això sí que pot ser considerat un projecte perquè inclou més d’una disciplina i hi ha un producte final. Quan érem més grans, vam fer, durant dos cursos, una televisió. En aquest cas, com podeu veure a la foto, nosaltres ja ens havíem de fer el text a part d’interpretar-lo. Llavors ens gravàvem i ens miràvem per corregir allò que encara no sabíem dir en castellà. Un altre projecte que vam fer amb ella va ser un herbari. Era necessari que coneguéssim la flora de l’entorn, però la de Camprodon, que es troba al límit de l’Alt i el Baix Pirineu i que, fins i tot, té part de la zona natural i volcànica de l’Alta Garrotxa, és molt diversa i complicada, així que fent excursions per recollir fulles (les que no estaven protegides) i fent les fitxes de l’herbari, vam conèixer fàcilment moltes famílies, formes i noms científics d’arbres i plantes de l’entorn.

 

Ja també fora de l’àmbit lingüístic el projecte musical i plàstic era molt important a la nostra escola. El més gran que fèiem a música era una cantada a l’Auditori de Barcelona. Cada any es preparen uns textos i unes músiques, i els nens i nenes de les escoles que s’hi apunten ho preparen durant l’any per acabar representant-ho a diversos auditoris de Catalunya. Recordo que nosaltres vam anar quatre anys a Barcelona i era un projecte musical, plàstic i lingüístic molt engrescador pel gran producte final que acabava generant. Podeu veure’n una foto de l’any 2003 amb samarretes que ens havíem fet nosaltres.

 

Els altres projectes que fèiem eren ja també bàsicament musicals i plàstics i coincidien amb la celebració a primària de les festes tradicionals. L’única excepció és el crèdit variable Fem un musical que vam fer a l’ESO. A la foto podeu veure-hi la representació de Sant Jordi en la qual fèiem una representació pròpia de la llegenda cada any o una representació d’una història que havíem escrit els alumnes de P-3 a 2n entre tots. De 3r a 6è de primària es feien els típics Jocs florals, però els textos guanyadors es recollien juntament amb la representació dels petits a una revista que es repartia a tots els pares de l’escola (la taronja de la foto és la de l’any 1998). Entre el jurat hi havia cada any una persona famosa, en aquest cas, a al foto de la representació hi podeu veure Joan Manel Serrat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fer representacions teatrals, com veieu, és un projecte típic. Nosaltres també havíem fet Els pastorets a 5è i 6è de primària. Penso que són projectes interessants perquè veus que el producte es construeix amb l’ajuda i la col·laboració de tots i t’ensenyen també molts valors importants com la responsabilitat. Un dels altres projectes també típics són les revistes. Ja heu vist que fèiem les de Sant Jordi, però també en fèiem moltes altres. A la foto en podeu veure una de quan teníem només quatre anyets. Eren molt grosses i m’ha costat escanejar-la, així que us n’he fet també unes fotos. Crec que es veu clarament quines són de P-3, quines d P-4 i quina de P-5. Almenys teniu un apunt dolç els que heu aconseguir arribar

avui al final de tots els projectes!!