7a entrada: L'avaluació

Aquesta setmana ja ens toca un canvi de tema, passem de la planificació (d’activitats, de classes, de currículums), que havíem tractat a les últimes tres entrades, a l’avaluació. Però atenció, ambdues estan (o més aviat haurien d’estar) molt relacionades. Sovint no és té en compte, però és una tasca importantíssima per l’aprenentatge i molt difícil de programar i dur a terme correctament. Per fer-ho una mica més fàcil, primer repassarem els enfocaments d’avaluació i després, molt breument, els instruments.

 

 

L’avaluació més freqüent, típica i tradicional és l’avaluació sumativa, que sol ser alhora final. És a dir és objectiva, quantitativa i jutja l’aprenent respecte a una norma. Això sí. Aquest no sap gaire per què s’ha equivocat i com ho pot millorar (si es fa al final, encara menys) així que gairebé no raporta coneixement. Aquesta és l’avaluació que normalment he viscut i suposo que la majoria, ja que crec pocs professors (o potser el sistema educatiu) estan preparats per avaluar les llengües d’una manera diferent. Aquí podeu veure uns exàmens sumatius i finals de català, castellà i francès, les llengües que feia a primària. S'hi veu, en molts casos, que es corregeix, però no es dóna la solució, així que s'aprèn poc. A més a més, els tremes de l'examen ja no es reprenien un cop superat.

 

Una avaluació més progressista, en canvi, estaria enfocada a retornar coneixement, formaria part de l’aprenentatge, per això direm que és formativa i també continuada. Amb comentaris qualitatius, no només números, els alumnes poden saber què han de millorar i també com fer-ho i, com que no s’avalua només al final, queda temps per rectificar i avançar. L’avaluació ajuda a aprendre. Penso que en general sempre hem fet controls d’una forma continuada, però no penso que hagin estat avaluats d’aquesta manera qualitativa i formativa, perquè com he dit abans després dels controls que fèiem continuàvem amb temes diferents, així que eren continuats, però més aviat crec que finals i no formatius.

 

 

També podríem dividir l’avaluació amb tres enfocaments diferents: el normatiu, ipsatiu i criterial. En el primer cas parlem d’una avaluació, com és lògic, basada en la norma, en el nivell mitjà o majoritari del grup en el qual es troben els aprenents. És, doncs, criticada per aquest aspecte, ja que un alumne pot ser molt bo o molt dolent depenent del grup en el qual es trobi i amb qui se’l compari. També rep crítiques perquè és més aviat basada en currículums de continguts i no de competències, no té en compte el progrés de l’alumne i no dóna indicacions per millorar. Així doncs, s’assembla bastant al primer tipus d’avaluació que comentàvem i, per tant, és la que hem viscut normalment.

 

 

 

 

 

 

 

En el segon cas, trobem l’avaluació ipsativa, també anomenada autorreferencial, ja que s’avalua el progrés que fa l’alumne, si ha après moltes coses o poques, més que el nivell que té. Aquesta avaluació s’utilitza més aviat a primària. En el meu cas, tot i que en general he viscut una avaluació, com he dit, més aviat normativa i sumativa, es pot veure als informes de primària que l’actitud era també avaluable, no només el coneixement. També s'hi pot veure que era una avaluació més aviat qualitativa i la de l'informe anterior, de secundària, més aviat normativa i quantitativa.

 

 

 

 

 

 

 

 

Per últim, hi ha l’opció de l’avaluació criterial, en la qual es dóna, en canvi, una descripció detallada dels coneixements i les capacitats que s’avaluen. També s’anomena avaluació per objectius, ja que s’avaluen les competències que esdevenen metes pels alumnes. Penso que és una avaluació molt objectiva perquè testa exactament allò que s’ha programat com a contingut del curs i de la manera que s’ha après. Sé que això seria el més lògic, però sovint no ho ha estat.

 

Finalment, pel que fa als tipus d’avaluació caldria fixar-nos en si és feta exclusivament pel professor avaluant els alumnes (heteroavaluació) o si és feta entre iguals, d’un alumne a un altre o amb l’alumne i el professor alhora (autoavaluació o coavaluació). En general, crec que sempre hem viscut una heteroavaluació, la forma clàssica, però a la universitat també ens han demanat moltes autoavaluacions i alguna coavaluació. Amb la primera hi estic totalment d’acord perquè permet que reflexionis amb el que has après, però amb la segona, per més que sigui trist, penso que en molts casos no s’és objectiu i es valora més per amistat que per qualitat. A la foto podeu veure una autoavaluació de primària, clar que amb la supervisió posterior de la mestra!

 

Pel que fa als instruments, penso que no cal explicar-los perquè ja s’entenen bé amb el nom. Podem avaluar amb testos d’elecció múltiple, entrevistes orals, assajos escrits, tutories amb els professors, treballs amb equips. En general sempre he viscut exàmens d’assajos i d’exercicis, però també amb el canvi a la universitat ens hem trobat amb molts treballs en grup que consistien en l’avaluació. A vegades tampoc del tot justa, perquè sempre hi ha qui treballa més i qui menys, així que penso que és bo que s’acompanyin també d’una avaluació personal.

 

Penso, com ja he començat a dir al principi, que l’avaluació influeix molt en l’aprenentatge, que és difícil i que segurament no s’hi presta gaire atenció. Per aquest motiu, crec que sempre es recorre a l’examen típic del tema amb uns quants exercicis, així que no he pogut parlar de gaires experiències diferents. Tot i això, penso que és molt important que es tingui en compte com una cosa positiva i no temuda, i que es treballi bé perquè sigui justa i efectiva.